El club no para de crèixer! Crònica 6/11/2010

El dissabte hi va haver una nova sortida del Club Gespeta i Pa de Motllo. Vaig arribar l'últim a la Plaça de les Casernes i ja hi havia l'Uri, el Buti, el Cobos, el Pitu, l'Otero, el Jose, el Mer-k (un amic triatleta) i el Roger (un amic de l'Otero). En total 9 biciciclistes disposats a fer un altre tomb pel Penedès, coronant Les Llombardes.

Després d'increpar una mica l'Otero, per no haver anat al metge pel seu dit malmès de la caiguda de la setmana anterior, enfilem la carretera vella de Ribes. De seguida ens trobem amb l'Arcadi i la Laura que anaven fins a Olivella. Fem una foto de rigor i seguim endavant.

* Coronant les Colines

A les Colines cadascú agafa el seu ritme. Conscient que l'etapa era llarga (i que la setmana anterior al final vaig patir molt) decideixo guardar cames tot el possible. Em quedo al final amb el Jose (que feia temps que no sortia) i el Mer-k, que anava una mica de sobrat i a mitja pujada va fer mitja volta i va venir al final amb nosaltres. No ens tornem a reagrupar tots fins al final de tot de la pujada de les Colines.

Seguim endavant en direcció a Sant Quintí de Mediona. No sé molt bé en quin poble (sóc fatal com a GPS) parem a fer un refrigeri ràpid. Mentre es beuen una Coca-cola, jo em fumo un pitillo. Amb els pulmons a punt, seguim endavant.

* Les nostres nenes

Anem enfilant muntanya amunt, cadascú al seu ritme i abans d'arribar a Sant Joan de Mediona parem a una font pintoresca a peu de carretera per carregar aigua. Els més ressagats som els més assedegats!

Passat Sant Joan, girem direcció a Les Llombardes, on ens esperen les rampes més dures. El Jose m'espanta una mica dient-nos que són dues parets. I no li faltava raó. Però tot i així em decepcionen una mica, perquè al ser tan curtes, es poden fer sense gaire dificultat. Suposo que també ajuda haver pujat fa poc el port de Bracons, que és una paret que dura 7 km. A la penúltima rampa el Roger té la primera rampa muscular i acaba posant peu a terra, just quan l'acabava d'avançar. També feia temps que no sortia i els 60 km que portàvem començaven a passar factura. Per primer cop, no sóc l'últim!
Per davant meu no tinc clar en quin ordre van arribar (el Cobos primer, això sí), però sé que l'Uri es va esforçar per arribar abans que el Mer-k, per no sentir-li dir durant dies que l'havia guanyat.

* Agafant aigua a St. Martí Sarroca (o algun altre poble)

Un cop tots a dalt, una barrita i avall cap a Sant Martí Sarroca.

El Roger comença a patir rampes constants cada cop que la carretera puja una mica. L'Otero es queda amb ell per marcar-li una mica el ritme.
A la pujada de Torrelletes, el Cobos, l'Uri i el Buti tiren els primers. El Pitu i el Mer-k els segueixen de lluny. Des d'una mica més enllà puc veure com el Mer-k es comença a desfondar. I és que mai havia fet una etapa tan llarga. Se'm fa estrany que darrera meu hi hagi l'Otero, el Jose i el Roger, perquè sempre era jo el que tancava el grup.

Ens reagrupem tots per últim cop a Castellet i encarem el pantano cap a casa. Per primer cop l'Uri no m'ha de fer de trainer i arrossegar-me en el final d'etapa. Haver guardat cames m'ha anat molt bé. L'Uri i el Cobos posen un ritme infernal. L'Otero, el Jose i el Roger es queden despenjats, però els altres ens agafem fort a roda per intentar seguir el ritme, donant-ho tot. El Pitu i jo acabem cedint poc abans de Can Foix. El Mer-k cedeix poc després i de lluny veiem que també acaba cedint el Buti. El Pitu i jo atrapem el Mer-k al principi de la pujada del cementiri de cotxes amb una pájara descomunal (els excessos es paguen). Ens aconsegueix seguir fins a la rotonda i després es despenja de mala manera.
Finalment ens despedim a la rotonda de la Torre d'Enveja, contents d'una nova etapa realitzada.

I dissabte que ve, Baix Penedès!