8 de novembre de 2010

Resposta a com una sortida de costellada pot acabar amb un lament

I la resposta és clara, per una caiguda!

Aquest dissabte vaig comprometre'm a fer una etapeta pel Garraf amb una bona amiga, la Laura Camarasa. Ella no havia fet carretera i tenia ganes de provar i feia molt que no agafava la bicicleta. Vam triar com a objectiu Olivella.

* Germans Schleck, Laura i la resta del club
A les 9 del dissabte ens vàrem afegir a la convocatòria de les Casernes on vam poder compartir uns minuts de conversa amb el Gespeta i Pa de Motllu. Vam sortir abans que ells i al principi de la carretera vella de Ribes ja ens avançaven.

L'etapa va ser plàcida fins a arribar a Olivella amb una mitja de 15,5Kms/h prou acceptable tenint en compte la falta de fons de la Laura, que era la primera vegada que feia carretera i que anava amb una mountainbike que tenia un plat gran més petit que el meu petit.

A Olivella jo vaig intentar pujar al Cementiri. Dos intents fallits (el primer per saltar-me la sabata del pedal a la meitat de recorregut, i el segon per un gest estrany del dit en el canvi de marxes que em va fer baixar un pinyó i em va deixar clavat a un troç més enllà de la meitat de l'ascens). Amb el segon intent vaig desistir.

Fet el descans de rigor assentats al costat de la font vam procedir a retornar a Vilanova. I fetes les primeres dues curves em vaig girar per veure com anava la Laura. Em va dir "tira, tira!" vaig tornar a la posició habitual però amb el vaivè del cos vaig perdre el control de la bici. Aquesta es va clavar en sec, volta de campana, la bici per sobre i tast d'asfalt per primera vegada a la meva vida.

Ho subscric, l'asfalt quan caus de la bici és molt dur!

Resultat de la caiguda, culot i jersei estripats, rascada a colze dret, i cuixa i cama dretes, cop a l'esquena i estrebada a l'abductor dret que em fa anar coix. A la bici s'ha danyat el seient, que ara està tort, vaig extraviar la manxa.

Després dels pertinents minuts assentat per recuperar-me ens tornem a posar en marxa. De seguida veig que l'abductor em farà la punyeta tot el retorn i durant dies. Així és, ens ho prenem amb calma i totes les pujades les afronto amb plat petit i pinyò gran.

Tot i les adversitats arribem a Vilanova. A la Laura li ha agradat la carretera malgrat l'espant de la caiguda. Repetirà.

Jo espero recuperar-me per dissabte. Vull fer un Gespeta i Pa de Motllu.

7 comentaris:

  1. Déu n'hi do primo!

    Les conseqüències de la caiguda semblen les pitjors fins ara! Espero que et recuperis pronte.

    Potser sí que haurem de canviar el nom del club i dir-nos "Club Gespeta, sollats i pa de motllo"!

    ResponSuprimeix
  2. Avui encara vaig coix... però menys que ahir.
    Faré bondat tota la setmana que dissabte m'agradaria sortir amb vosaltres a fer el tomet pel Baix Penedès que s'està gestant.

    És veritat que de quatre o cinc cròniques penjades en el blog a tres hi ha caigudes. Sollats és poc!

    ResponSuprimeix
  3. Acabo d'afegir la foto dels germans Schleck a la teva crònica.

    Espero que no et faci res!

    ResponSuprimeix
  4. I ara! Així la crònica no queda tant desangelada!!!!
    Gràcies

    ResponSuprimeix
  5. Visac els germans Schleck, el gespeta i Pa de Motllo i els Sollats!!!!

    ResponSuprimeix
  6. Estic pensant en desapuntar-me d'aquest club tant perillós!

    ResponSuprimeix