Bracons, quin port! Crònica 9/10/2010

El passat dissabte 9 d'octubre vam fer, aproximadament, la ruta de la Remences curta més el Coll de Bracons. Els ciclistes implicats van ser l'Uri, el Buti, l'Otero, el Pere, el Pitu, el meu germà Roger i jo.

Tot va començar quan el Quico Ràfols ens va parlar de la Terra de Remences, una de les marxes cicloturistes més importants de Catalunya. Se'ns va posar entre cella i cella participar-hi el proper mes de maig. Així doncs, calia anar a reconèixer una mica el terreny.

Aprofitant que aquest cap de setmana acabava amb pont (per alguns) i un dia de festa vam anar a fer una etapa per la Garrotxa. El meu germà Roger ens proporcionava allotjament (viu a Montagut). Es va acabar decidint fer la ruta de la Remences curta amb pujada optativa al Coll de Bracons, baixant per la mateixa vessant. Tampoc sabíem què ens permetria fer la pluja, ja que els pronòstics eren amenaçadors.

* El trainer (Uri) tirant de mi

No podíem sortir gaire aviat perquè el Roger no tornava de treballar fins a quarts de deu. A més a més el Buti s'havia deixat les sabates a Vilanova. Tenia l'opció d'anar amb uns pedals de muntanya amb puntera, amb uns magnífics reflectants, però ell s'hi negava (hauria estat memorable!). Contra tot pronòstic, a primera hora es va arribar fins a Olot i va aconseguir comprar unes sabates noves. Finalment a un quart d'onze començàvem la marxa.

El primer port amb el que ens vam trobar va ser el Capsacosta (870 m). És una pujada molt maca, amb un paisatge magnífic. Carretera amb pocs cotxes, que va donant tombs i no saps ben bé a quina banda acabarà el port. Tot i que fa de molt bon pujar, de seguida es va veure que hi havia diferents estats de forma entre nosaltres. El meu germà i jo ens vam quedar al final, al nostre ritme, conscients que si volíem arribar al final de l'etapa sencers ens ho havíem de prendre amb molta calma.

* Lloc de la caiguda

Un cop superat el port, vam parar a esmorzar a Sant Joan de les Abadesses. Amb la panxa plena i quan encara estàvem sortint del poble vam viure un minut de bogeria. Estàvem rodant a uns 30 Km/h quan vaig sentir un pet molt fort darrere meu (més tard vaig saber que el Roger havia punxat). A davant només tenia l'Uri i el Buti i no sabia què havia passat. L'Otero ens va avançar dient: "Parem, parem". Jo, pensant que algú havia caigut, vaig frenar una mica i vaig mirar endarrere. Just en aquell moment, l'Otero, que s'havia posat el primer, va veure una sortida a la cuneta que anava cap a una pujada mal asfaltada d'una casa i va decidir posar-s'hi sense ni frenar. Els altres dos no ho van veure tan clar i van frenar. I jo que no havia vist ni l'escapatòria i estava mirant endarrere, em vaig menjar la roda del Buti i vaig ser el que va acabar caient de costat. La caiguda deuria ser força aparatosa perquè el primer que em va dir el Pitu va ser: "T'has trencat la clavícula, oi?". Per sort només em vaig fer una cremada al braç i una altra a la cadera. Un cop superat el susto (que no va ser petit), vam arreglar les bicis, em vaig tirar aigua a les ferides i vam re-emprendre la marxa. Si no pujava Bracons, ja tenia excusa, i si ho acabava pujant, encara seria més èpic. M'agradaria veure la cara que deurien posar els cotxes que van presenciar tot l'espectacle!

El següent port que vam superar va ser el Coll de Cannes o Coubet (1010 m). Aquest ja se'm va fer molt més dur. No és que tingui grans rampes, però creia que serien uns 9 km i en van acabar sent uns 14. Vaig arribar una mica desfondat. A més a més, mentalment estava una mica tocat per la caiguda i no parava de donar-hi tombs. Fins ara no havia caigut mai i realment l'asfalt és força dur.

Després de coronar, una baixada molt llarga fins a Olot, on vaig acabar disfrutant.

Vam anar fins al peu del Coll de Bracons (1130 m) per una carretereta diferent, envoltada a banda i banda de camps de blat de moro. Encara no tenia clar si intentaria pujar (com a mínim fins a Joanetes), però quan vaig veure una senyal que indicava 7 km pel coll de Bracons, vaig decidir arribar fins a dalt costés el que costés.

* D'esquerra a dreta: Uri, Pere, jo, Buti, Roger i Otero assegut

Va ser una pujada molt dura i vaig haver de fer esses des del principi. Porto un 39 i el meu estat de forma no em permetia pujar en línia recta. Mai m'havien passat els km tan a poc a poc. Veure el conta-quilòmetres avançar 100 m era tota una gesta i passava al cap de molts minuts de patir. Anant a 4-5 km/h deu ser normal. Cap al final del port hi ha una rampa del 18 % que és realment matadora.

Després d'una hora pujant que es va fer eterna, vaig arribar a dalt. L'últim, com sempre, però ara per ara ja ho tinc assumit. Em reconforta que el Pitu no va ni intentar pujar-lo perquè li feia mal el genoll! :)

Després de Bracons vam tornar cap a Montagut, directe per Olot, ja que és més curt. Passat Olot, l'Uri em va haver d'arrossegar ja que estava mort (merci trainer!). Finalment ens va sortir una etapa d'uns 130 km, amb bon temps i caiguda inclosa!

Un gran inici per la primera etapa oficial del Club Gespeta i Pa de Motllu!