Quan en una setmana has fet 130 kms amb la bicicleta i ja fa un dia que no la treus a pasturar t'envaeix aquella sensació que el cos et demana tornar a vestir-te el coulotte i el trajo i tornar a sortir. Aquesta era la sensació que vaig tenir el dia 10 de desembre quan em vaig llevar, però lluny d'obeïr-la de seguida em vaig preparar un bon esmorzar a base de llesques de pa amb pernil dolç i suc de taronja. Per sortir amb bicicleta has d'anar ben alimentat i hidratat.
Un cop plena la panxa ja podia deixar-me anar i afrontar el repte més important dels darrers mesos amb la bicicleta: Pujar a Rasos de Peguera.
Fa molts anys, quan encara no era major d'edat i practicava el ciclisme a dojo, ja vaig intentar arribar a dalt de Rasos de Peguera. Aleshores vaig fracassar estrepitosament, no vaig recòrrer ni cinc quilòmetres. Estava més fort físicament, però no tenia tanta capacitat de patiment. I per afrontar aquest coll en cal.
En Frederic Ràfols diu de Rasos de Peguera a la seva Guia de Colls de Catalunya, Andorra i Balears el que es transcriu a continuació:
"Un altre gegant del Berguedà, molt dur, llarg, sense descansos apreciables i amb un desnivell constant superior al 7%. Els Rasos és d'aquelles pujades aparentment civilitzades però que t'asfixien poc a poc, sense descans. (...)
Més de 16kms a un 7,4% de mitjana per superar més de 1200 metres de desnivell, una ascensió que, sens dubte, se'ns farà llarga i penosa (...) "
Recordava l'experiència de l'intent frustrat i no vaig voler còrrer el risc immediat d'haver de fer mitja volta. Els primers deu quilòmetres (cinc per arribar a l'inici de la pujada i els cinc primers de pujada) vaig poder dosificar bé. A partir d'aquí i fins el km 18 vaig començar a patir de valent però les forces i el patiment van començar a minvar considerablement. En aquest punt vaig estar temptat de deixar-ho còrrer en dues ocasions. Però l'arribada a Espinalvet primer i l'arribada al Pi de les Tres Branques després em van donar ànim per continuar.
I a partir del km 18 (ull, el que marcava el meu crono) les rampes comencen a empinar-se encara més i el patiment s'accentua, però penses que només queden 4 kms i que estàs tant a prop que val la pena arribar al límit de les teves forces. Així que cal aixecar-se i fer un esforç.
Per cert, durant la pujada hi ha un altre pensament que em perfora el cap i em fa continuar amunt. Que avui hi ha Madrid - Barça i que si no arribo a dalt pot ser un mal presagi. I m'aixeco del seient i faig un esforç.
I al km 22 i escaig arribes. I a dalt t'hi espera un rètol que indica l'altitud (1892m), uns turistes de cap de setmana i uns grups de boletaires. I cap d'aquestes persones ha tingut l'ocurrència de pujar-hi com jo, tots ho han fet amb cotxe... I, estranyament, això et reconforta.
I també t'hi espera una estampa ben bonica, tota la Catalunya central amb un tupit mar de núvols sobre el que únicament hi sobresurt Montserrat.
Repte assolit, tant sols queda baixar... tota la roba que minuts abans et sobrava ara la consideres poca i agafes un fred de collons. Què hi farem. Després de 44 kms i escaig arribo de nou a Avià i em poso a cuinar espaguettis. Necessito recuperar forces.
Ah, i el Barça va tornar a assaltar el Bernabeu. Dia rodó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada