Transpirinenca 2013 - Un més després

Quan l'any passat els meus cosins i mon germà em van convèncer d'anar a fer la Transpirinenca, no sabia si agafaria el punt de forma necessari per realitzar aquesta gesta. Amb poc més de 700 km d'entrenament, sé del cert que no el vaig assolir, però tot i així vaig aconseguir fer els 750 km de bogeria extrema que vam fer. Sabia que seria molt dur i que patiria molt, però no m'imaginava que tindria tantes ganes d'abandonar com les que vaig tenir!

M'emporto molts records d'aquesta gran ruta: els magnífics paisatges per on vam passar, la gran intendència que portàvem, la pedregada del càmping amb en Kosmo campant per allà en su salsa, l'anaconda del Pitu sota el porxo, la pudor del madform, el spa de broma, la devastació de l'aigua baixant del Tourmalet, la llufera del Roger per iniciar un atac, les meves estratègies per intentar guanyar l'Arcadi, la quantitat de drogues que em va vendre el putu Mer-k i que no em vaig prendre de lo horribles que estaven, els relleus de l'Arcadi, mon pare empenyent-me a la Bonaigua i ma mare fotografiant-ho i provocant la meva desqualificació, les fotos de l'Assumpta, els raviolis que vaig devorar tot i que no m'agraden, #epoperfavor, els vídeos de l'hostessa i companyia, la superioritat que demostrava el líder etapa darrera etapa, director damissió, el consum de pitillos durant l'etapa que augmentava proporcionalment amb la fatiga acumulada, la gorra a topos que finalment em vaig poder posar, la ruta de pintxos i txacolí i lo bé que li va sentar al Funi, el "seto, seto... aaarggghh",  l'intent de pujar el Jaizkibel a pilota picada, el #dolomiti2014-suvaidir...

Els records són molts i la veritat és que ara, un mes després, miro endarrere i m'alegro moltíssim d'haver participat d'aquesta aventura. Em sento igual a com em sentia un mes després de tornar de colònies. M'he llegit les cròniques de l'Arcadi amb nostàlgia i ja tinc ganes de tornar a pujar a la bici (tot i que encara està a casa mons pares).

Finalment he connectat el Garmin a l'ordinador i m'he posat amb els tracks, les fotos i tota la pesca. També he pensat que mirar moltes fotos a vegades fa mandrota, així que n'he fet un vídeo perquè sigui més amè. Podeu consultar tot el que ha envoltat aquesta expedició en aquesta pàgina: Transpirinenca 2013

Ara només queda trobar una data per fer un sopar (o una barbacoa) i mirar-nos les fotos mentre expliquem batalletes.

M'acomiado advertint-vos que aviat començaré a preparar l'estratègia per passar-vos per la pedra a la propera gesta: Dolomiti 2014 - #suvaidir

Salut, pedals i gespeta per un tub!!!

<< Etapa 7 - Inici

Etapa 7: Mauleón - Hondarríbia

Finalment ahir vam consensuar la ruta de la darrera etapa de la Transpirinenca, la que ens havia de conduir directament a destí, a Hondarribia. Però també ahir vam confirmar que el Roger, com ja havia mig insinuat algun dia abans, abandonaria la comitiva i la bici de carretera per calçar-se la BTT i les alforges i prosseguir la seva ruta cap a Navarra i anar retornant a Catalunya per una ruta més al sud de la que hem fet. És un heroi!!!

Així que a l'hora de marxar cap a Hondarribia el pilot s'havia reduït a 5 ciclistes. L'hora era la de sempre i no amenaçava pluja (tot una novetat). El recorregut era orogràficament desconegut, però tots teníem l'esperança que no amagués grans dificultats muntanyoses.

Els trenta primers quilòmetres s'han fet força bé i amb una hora els teníem recorreguts. Hem pogut rodar a una bona velocitat, tots agrupadets i passant bons relleus. Però a partir d'aquest km el País Basc francès no ha perdonat i hem encadenat un llarg trencacames de puja-i-baixa per colls, collets i repetxons que ens han castigat amb duresa les cames.

El paisatge, no obstant això, oferia grans paratges i vistes de les que gaudíem sense parar de pedalar.

A l'altura de Hasparren ens hem deturat a fer un tentenpié i ens hem agrupat amb la inestimable intendència que ens ha proveït d'aigua. El recorregut ha seguit igual de dur com abans de l'aturada fins que a 15 km de Saint Jean de Luz ha retornat el pla i hem aconseguit un bon ritme de ruta. Malgrat això, a Saint Jean de Luz hi hem arribat justos de forces i hem decidit deturar-nos novament per dinar.

El menú, en aquesta ocasió, ha estat majoritàriament d'amanida de pasta. 15 km ens separaven del destí i no volíem defallir.

Els darrers km de la ruta han estat per la costa. Una carretera molt maca de vistes, però, de nou, un autèntic trencacames. Un cop a Hendaya hem deixat endarrera França i de seguida hem divisat el cartell del final de la ruta, Hondarribia.

Hem acampat al càmping que hi ha al peu del Jaizkibel (port mític d'Euskadi), però que no hem tingut valor de pujar. Per avui de gestes ciclistes ja en teníem prou.7 etapes realitzades i 750 km després d'iniciar la ruta a Roses ens trobàvem al Mar Cantàbric i podíem cantar victòria. Repte aconseguit!!!! L'abraçada entre els 5 valents no la vam immortalitzar fotogràficament. Tampoc la gerra de mig litre de clara que ens vam beure a la terrassa del bar del càmping.

I aquesta última nit: pintxos i txacolí a mansalva!

<< Etapa 6 - Inici - Un mes després >>

Etapa 6: Laruns - Mauleón

Avui ens hem llevat amb el cel clar. Tot i la dansa de la pluja que va fer en Pau per intentar descansar, l'acord d'ahir va ser que si ens llevàvem amb un cel així, faríem camí. I així ho hem fet. Ep, i amb vestuari net i polit.

Hem acabat de baixar les darreres pendents de l'Aubisque i hem enfilat cap a Bielle on hem iniciat l'ascens al Col du Marie Blanque. Avui hem tingut un sol lluent durant tot el matí i el Marie Blanque s'ha fet menys feixuc que el primer port de la jornada anterior. A més, ens ha ofert unes vistes i uns passos per carreteres cobertes d'arbres d'allò més bonics. A destacar la presència d'una ginet de cavall molt simpàtica que ha saludat els ciclistes més ràpids (els Oriols i l'Esteve).

Després de la baixada del Coll, i d'un enllaç de 15 km feixuc hem iniciat la pujada al col du Huratate. 6 km amb unes pendents impressionants per una carretera estreta i un asfalt molt rugós. Ha estat dur, molt dur, que únicament la bellesa del port ha aturat algun corredor d'acceptar el coll del Director de carrera. Director damissión (dimissió en argot transpirenaic). Val a dir que el líder, l'Oriol Cruells, a mitja pujada ha patit l'atac d'un tàbac que l'ha estat a punt de tirar de la bicicleta.

Al capdamunt del coll, el més solitari de la transpirinenca, hem improvisat un menjador i la Intendència ens ha fet uns entrepans i uns croissants. Llarga vida a la Intendència.

Un cop tips hem fet un curt descens i hem començat a pujar el Col du Labays, a 7 km de l'altura del coll anterior. I just quan en mancaven 4, amb els tres galgos ja per davant, l'Arcadi ha rebentat la roda (coberta i càmera) i ha hagut de parar la seva pedalada. En Roger s'ha deturat amb ell i li ha canviat càmera i coberta sota una intensa pluja que ha caigut just aleshores (ja és mala sort).

En Pau ha passat pel seu costat i davant les instruccions de l'Arcadi i del Roger ha prosseguit ruta arribant a dalt, finalment, per davant d'algú. Finalment ha pogut lluir la gorra de topos vermells de Rei de la Muntanya que s'estava florint a la seva bossa.

Lluny de finalitzar la pujada, i sense baixar, hem seguit fins al Col du Soudet, 4 km més amunt. I aquí hi hem assolit presumiblement el darrer coll de la Transpirinenca. El desgast de totes les jornades ha provocat un enllaç de 40 km fins al càmping dur i feixuc, però ja som a lloc, amb el campament muntat i a punt de sopar.

Demà afrontem la darrera etapa de la ruta, fins a Hondarribia. No hi ha clara, a hores d'ara, quina ruta seguirem, però el cert és que arribarem i ens menjarem pintxos i beurem txacolí per parar un tren.

<< Etapa 5 - Inici - Etapa 7 >>

Etapa 5: Sta. Marie de Campan - Laruns

La nit no ha donat treva i ha tornat a ploure. El cel a les 7 del matí estava encapotat, però hem sortit amb la motivació de qui està convençut que avui afronta un gran repte personal. L'autor de les cròniques fa uns 20 anys que va pujar els ports del Tourmalet i de l’Aubisque, i fins fa quatre dies no hagués cregut mai que podria ser-ne capaç amb 34 anys.

En primer lloc descens del que quedava del Col d'Aspin que havíem pujat el dia anterior i ràpidament hem encarat els primers dels 17 quilòmetres del Tourmalet. Just en els primers hem trobat uns companys ciclistes de Vilanova que ens han advertit que en l'altra vessant hi havia talls de trànsit (cap dels sis ens hem arribat a imaginar que seríem testimonis d'un escenari dantesc de destrucció de l'acció humana per les forces de la naturalesa).

La pujada ha estat feixuga i per davant el Roger, just en un tram entre les galeries (semi-túnels) i la Mongie, ha obert les hostilitats incrementant el ritme amb un atac. El corredor més fort, l'Oriol Cruells, i l'Esteve han respost i ràpidament han donat caça a l'animador de la pujada passada la localitat de la Mongie. L'Oriol Puig, amb el seu ritme constant, també li ha donat caça i l'ha sobrepassat. No obstant això, el Roger tenia preparada una nova estampa, a l'arribar, en la darrera rampa, s'ha desviat de la carretera per anar a parar a una placa de neu que hi havia per tal que la foto de l'arribada fos d'allò més impactant.

Per darrera la pujada ha estat sense hostilitats i el Pau i l'Arcadi han pujat bona part del recorregut junts i donant-se relleus conscients de la dificultat del coll. No obstant això, just abans d'arribar a les galeries, en Pau no ha pogut seguir el ritme de l'Arcadi i a dalt han arribat en aquest ordre.

Naturalment, ens hem fet la foto en la mítica escultura del ciclista que hi ha al capdamunt.

La baixada ha estat marcada per l'escenari dantesc que va deixar les riuades del més de juny (les mateixes que van afectar la Vall d'Aran). Cases derruïdes, cotxes que encara estan enmig del riu, trams de carretera que ja no existeixen, ponts derruïts... Hem estat mitja hora parats abans d'arribar a Argelers ateses les restriccions de trànsit. Quan finalment hem pogut emprendre de nou la marxa hem passat per trams fangosos que ens han deixat les bicicletes ben brutes (tot molt dantesc).

Després de dinar a Argelers un entrepà americà (carn picada, amanida i patates fregides – tot plegat dins del pa-) hem fet via cap a afrontar el Soulour. El Soulour té dues parts diferenciades, una primera amb tres quilòmetres molt durs i 9 més que planegen picant amunt que han estat molt durs gràcies a l'intens trànsit de la carretera, al sol de justícia que queia i al desgast acumulat al Tourmalet. I una segona part de 7 km amb les rampes més dures (una que arriba al 17%) en la que el cel s'ha anat tancant, ha desaparegut l'extrema calor i, finalment ha caigut un ruixat que ha fet arrecerar al Roger, a l'Arcadi i al Pau sota dels arbres (els altres tres han estat més valents i han continuat la pujada fins al cim). Un cop ha cessat la pluja s'ha emprés de nou la pedalada fins a arribar a un port que hom ha qualificat de més dur que el primer coll de la jornada.

Del Soulour a l'Aubisque hi ha un enllaç de 3 km de baixada i 5 km de pujada en una carretera molt aèria que hem afrontat amb trams de boira i la carretera mullada. Aquest tram és, malgrat la seva duresa, dels més bonics paisatgísticament parlant ja que discórrer pel Cirque du Litor i ofereix unes vistes meravelloses.

Un cop al cim de l'Aubisque cal destacar els croissants que ens tenia preparats la intendència, les magdalenes de gers que varem comprar i el vestuari del Pau per afrontar la baixada del coll, amb forro polar inclòs.

De la baixada fins a Laruns cal destacar el ramat d'ovelles que se'ns ha creuat a la carretera. I, un cop a baix, cal destacar el banyet en un spa de mentida, la rentadora i assecadora que hem pogut fer amb els maillots i cullotes bruts i llefarnosos i, naturalment, el ruixat d'aigua que ha caigut.

L'etapa d'avui ha estat llarga i hem anat a dormir més tard. Hem debatut si demà el dedicàvem a descans o prosseguíem la marxa. Hem acordat que si ens llevàvem i feia bon dia prosseguiríem. Per si de cas, l'etapa de demà és una incògnita; pujarem al Marie Blanque (un altre clàssic del Tour) i encadenarem tres ports que desconeixem, l’Houratate, Labays i Soudet en una etapa que pot arribar a tenir 116 km.

<< Etapa 4 - Inici - Etapa 6 >>

Etapa 4: Vielha – Sta. Marie de Campan

Si ahir qualificàvem l'etapa com de dura tant pels desnivells dels colls i per la climatològica adversa avui no s'ha quedat gens curt. Hem fet una etapa que el Tour de França podria signar sense gaire escarafalls (possiblement fent algun quilòmetre més) amanida de nou amb una climatologia adversa que no ens ha deixat ben xops gràcies als reflexes dels valents ciclistes.

Hem sortit més d'hora que en les etapes anteriors (3/4 de 9) atès que la nit l'hem fet en el bungalou i no hem hagut de desmuntar campament. Però no en l'horari previst ja que l'Oriol Cruells ens ha tingut esperant amb la bici a les mans ben bé 10 minuts per unes necessitats sobtades.

De sortida del càmping hem enfilat camí cap a Bossost seguint amb el testimoni de les riuades que van afectar la Vall d'Aran el mes de juny i que ens han ofert un panorama dur des que ahir vam arribar a Salardú. Just abans d'arribar a Bossost hem enfilat un trencall a l'esquerra que ens ha conduït a afrontar les rampes de la primera dificultat muntanyosa, el Pourtillon; un port de 1a. categoria al capdamunt del qual hi ha la frontera amb França. Sense tenir unes grans rampes els ciclistes l'hem pogut afrontar a bon ritme arribant amb poques diferències entre ells. A destacar l'atac del Pau al Roger en els darrers 50 metres que no ha donat els seus fruits atès que l'esprint del Roger ha estat excels (tot plegat molt trist per part del petit dels Cigarrito Baig ja que el Roger l'ha pujat fins a dalt).

L'etapa no donava treva i després d'un descens ràpid i curt ens hem plantat a Bagneres de Luchon des d'on ja hem començat a pujar les rampes del port més important de la jornada, el Col de Peyresourde. El coll té uns 14 quilòmetres durs que hem afrontat sota un senyor sol que ha fet suar d'allò més la cansalada dels intrèpids ciclistes. El port de 1a. categoria ha tornat a posar de manifest qui és el ciclista amb més força del grup. L'Oriol Cruells ha arribat amb una distància considerable respecte l'Esteve i l'Oriol Puig, el Roger ha distanciat l'Arcadi en les darreres paelles de port (val a dir que el Roger ha fet trams en direcció contrària per anar a trobar a l'Arcadi per mostrar la seva indignació pel recorregut triat pel director de cursa), i en Pau ha llepat lo que no està escrit sota la calor.

Cal destacar del Peyresourde la companyia d'uns ciclistes que anaven amb BTT que feien la transpirinenca amb alforges. Hem compartit unes birres i s'han fumat uns canutus al cim. També al cim hi hem dinat uns entrepans i uns creps de sucre.

El descens ha estat ràpid fins a Arreau i just quan estàvem a punt de pujar les rampes del tercer port de 1a. categoria de l'etapa, el Col d'Aspin ens ha caigut un ruixat que hem esquivat aixoplugant-nos en un porxo que providencialment hem trobat. Els vint minuts que hem estat al porxo donaria molt a parlar i se'n podria escriure una cònica sencera a partir d'animals invertebrats, però això són figues d'un altre paner.

Un cop acabat el ruixat hem començat a pedalar de nou. Les rampes a l'Aspin no han estat dures fins ben entrada la pujada. Això ha permès que el ritme de pujada dels ciclistes fos ràpid i no hi haguessin grans distàncies. De fet, en Pau ha protagonitzat una persecució a l'Arcadi digne de ressaltar. En una primera fase acompanyat d'en Roger i en una segona fase sol, però els tres darrers quilòmetres de l'Arcadi han estat a un ritme superior al que ha portat en la ruta fins ara i, al final el Pau no ha pogut culminar la remuntada. Però l'etapa li ha donat ànims de cara a l'endemà.

A destacar de l'Aspin també ha estat la rebuda que han tingut els quatre primers ciclistes que hi ha arribat per part d'un entregat grup de japonesos que hi havia, i també el semi-atac d'una vaca sobre el Roger.

El càmping en el que havíem de passar nit era a mitja baixada del coll i hi hem arribat ràpidament. Sortosament era així, perquè, un dia més, just tres minuts més tard de tenir el campament muntat ha descarregat una tempesta d'aigua, vent i pedra dignes de ressaltar. Ens l'hem mirat des del lavabo veient com patien les tendes.

El càmping, situat entre la carretera que accedeix a Aspin i la que puja fins a Horquets d’Encizan (un nou coll que ha descobert el Tour des de fa uns anys) ens ha permès anar a fer un tomb per uns paratges de muntanya d'allò més bonics quan ha finalitzat la tempesta.

A quarts de 10 ens hem posem a dormir, l'etapa de demà requereix d'un bon descans. Una altra etapa que podria signar el Tour, Tormalet per la vessant de la Mongie i l'encadanament dels ports Soulour-Aubisque. Dos ports de categoria especial i mítics d'entre els mítics.

<< Etapa 3 - Inici - Etapa 5 >>